El bloc de l'Alfons

Afortunadament durant els anys del Farrés encara vivia a Barberà. Dic afortunadament perquè últimament estic veient la difícil relació de part de les "èlits" dirigents de la ciutat amb l'anterior Alcalde. Uns se'n proclamen els hereus. Altres no el volen ni sentir-lo anomenar. N'hi ha que senten la necessitat contínua de matar-lo símbolicament dia sí dia també. JA no anomeno els qui ens retreuen a nosaltres ser seguidors del Farrés quan molts ni el vam tenir d'Alcalde.

Fa poc es s'atorgaven l'herència de Farrés els mateixos partits que van votar a favor del desmantellament del CESTIC o de la requalificació parcial del Parc Salut, projectes bandera dels últims anys de Govern d'Iniciativa.

Però l'últim Ple municipal va ser encara més significatiu i expressiu d'aquesta estranya relació que té la nostra classe política, especialment els suposats hereus del Farrés, amb el període del primer govern municipal democràtic.

L'Entesa va presentar una moció per donar el nom de Josep Maria Plans al CAP del Nord. Plans va ser lluitador antifranquista i responsable de sanitat amb els governs del Farrés gestionant el desplegament dels CAPS, la concepció integral dels problemes de salut i dels problemes socials i treballant àrduament al CAP de Can Deu. En teoria semblava un tema de pur tràmit. Però no fou pas així. Tothom va criticar la moció. De fet l'Equip de Govern ja s'hi havia oposat adduint l'oposició dels veïns (???!!!!) Però el sorprenent és que també als antics companys de partit del Josep Maria Plans els va molestar la moció.

Vaja! Que sembla més fàcil parlar del nom de la plaça Marcet que posar a un equipament el nom d'un metge filantròpic del PSUC que va treballar molt per la ciutat!

Quin alleujament poder-me sentir lliure i sense la necessitat de justificar-me contínuament sobre la meva relació amb el Farrerisme. Això em dóna una tranquil·litat per a poder analitzar des del meu punt de vista el present sense necessitats i problemes foscos del passat.

Som el Top 27. les 27 dones i homes que treballarem en equip per a que l'Entesa tingui els millors resultats electorals al mes de maig.

Ens coneixem. Tenim orígens, perfils professionals i dedicacions diverses però estem units pel somni d'un Sabadell millor, de progrés, amb una nova empenta, d'un Sabadell que surti de la perillosa inèrcia dels últims anys i que respecti a totes les persones i entitats. Sabem treballar en equip, coneixem les institucions i no ens separen ni quotes, ni l'aspiració de fer de la política la nostra forma de vida ni interessos econòmics.

Hi ha gent jove, gent més gran, gent del sud, del centre i del nord. Tots i totes hem estat implicat en entitats, campanyes i lluites diverses i sabem treballar a fora i a dins de la política.

Em fa il·lusió treballar amb totes aquestes persones a la campanya i més enllà.

Pots consultar la llista de l'Entesa a www.entesa.org/llista2007

Pretendía comentar mi elección como candidato en la lista de Entesa. Pero quiero antes hablar de las noticias sobre los enfrentamientos armados en Kinshasa.

Desconozco qué está sucediendo, qué grupos se enfrentan y si la situación tiene el cariz de agosto 2006. Pero lo que sí sé es que un obus ha impactado en la embajada española y que su personal ha tenido que ser evacuado. No puedo evitar pensar en la acogida que la delegación diplomática española tuvo con los que fuimos como observadores electorales en octubre pasado.

Miguel, el joven y extraordinario embajador, nos acogió muy cálidamente, se interesó por nuestra seguridad y nuestro bienestar en un país nada fácil. Nos hizo sentir muy acompañados. También Segundo, el canciller, nos recibió con los brazos abiertos. Pienso también en los policías destacados en la embajada y que en agosto se habían jugado la vida. Siempre que los encontraba en Kin se interesaban por nuestra situación

En fin: supongo que ahora deben estar en el complejo de la MONUC fuera de peligro. Espero que todo se calme y vuelvan al importante trabajo que desarrollan.

Esto demuestra que el oficio de diplomático, frecuentemente envuelto en un halo de glamour, sigue teniendo importantes riesgos.

El gobierno de Sabadell y el partido que lo apoya dan muestra constantemente de un extraño adanismo. Consideran a Manuel Bustos el nuevo Adán de Sabadell como si nuestra ciudad hubiese nacido en 1999. El periodo demcorático anterior a ese año parece no existir y el gobierno del PSUC sería digno de todo desprecio. Parecería que el gobierno socialista está jugando al "Tabú" siendo "Tonifarrés" la palabra prohibida.

El Gobierno Bustos se atribuye sin pudor la totalidad de proyectos que fueron parcialmente ejecutados, planificados o preparados por sus predecesores en el Consistorio. Son numerosos los ejemplos. Entre otros estarían la reforma del Mercado central, la del Teatro Principal o la mejora del río Ripoll aunque en este caso el adanismo sería compartido y no exclusivo del PSC.

Ahora se celebran 15 años del Parc Catalunya. De nuevo aparece el gobierno hablando del tema... sin hacer la mínima referencia al gobierno que lo construyó o a los movimientos sociales que en su momento lucharon para que aquella zona se convirtiese en el pulmón verde que hoy tiene la ciudad.

Un gobierno ambicioso, trabajador y seguro de sí mismo no debería temer reconocer los logros de gobiernos anteriores.

Governar una ciutat significa moltes coses. Per decomptat governar significa gestionar multitud de necessitats: via pública, educació, escombraries. Però també significa pensar, tenir un model de ciutat, imaginar què volem que sigui la ciutat en el futur.

En l'època de la globalització això és encara més necessari. El territori mundial esdevé una immensa xarxa. Cada ciutat i poble és un punt d'aquesta xarxa i s'hauria de preguntar quina funció hi vol jugar: ciutat de la tecnologia, destinació turística, ciutat industrial.
Podem criticar moltes coses de l'Alcalde Farrés. Però tenia un model de ciutat. Volia que Sabadell fos un centre d'investigació i difusió de les noves tecnologies. Volia vincular Sabadell a la UAB i al Centre Tecnològic.

Quan van arribar PSC-ICV-CIU-ERC, En comptes de tirar-lo endavant o criticar-lo i substituir-lo per un de millor, continuaren amb aquest discurs però començaren,també aquells que avui se'n diuen hereus del Farrés, a desmantellar aquest projecte. S'abandonà  el projecte de l'ABB com centre de recerca. Es retallà el Parc de Salut i es va enterrar el projecte CESTIC.

L'excusa fou la crisis de les .com. Podria ser. Però el cert és que encara no sabem quina idea té el Govern actual pel futur de la ciutat. En un primer moment va ser el zoo. Va fracassar. El Parc Salut el van retallar. El contingut de Sant Pau de Riu-Sec queda per definir. I la construcció continua i continua.
La manca d'un projecte de ciutat és especialment greu al cas de Sabadell, una ciutat massa pròxima de Barcelona i que podria rebre tot allò que la ciutat més maca del món no vol perquè embruta, fa soroll o és impopular. Això va passar amb el zoo i pot tornar a succeir si no tenim un govern amb les idees clares, sense dependències de Barcelona i que defensi els seus interessos davant de qui calgui encara que sigui el Minsitre de l'Interior.

Sembla que el model de ciutat que tenen al govern respon a la màxima "Qui dies passa anys empeny".

A l'Entesa sabem què volem fer amb Sabadell. El nostre model de ciutat pot ser erroni, però existeix. Volem situar Sabadell al segle XXI.
Volem aplicar idees imaginatives per fer de Sabadell una ciutat pionera en noves tecnologies, organitzant trobades i donant avantatges a empreses netes, empreses de disseny. Volem idees imaginatives sobre transport col·lectiu i mobilitat. Volem donar un impuls real al Parc Salut. Volem crear habitatge públic al centre, trencant la tendència de concentrar els pisos protegits a la perifèria. Volem ser una referència en participació REAL i formes d'aprofundiment de la democràcia. Volem que Sabadell sigui, des de la seva dimensió i àmbit locals, un altaveu al món de la defensa de la democràcia i dels drets humans.

Volem, en definitiva, tornar a ser una ciutat model i no una ciutat que es veu arrossegada pel creixement de Barcelona o pels canvis globals sense dir res.

Obvia dir-ho. Però vaig per endavant que el que escric en aquest bloc només em representa a mi.

Iniciativa ha anunciat que podria expulsar el grup de militants que s'estan oposant a la política de la candidata Carme García i, concretament, al recurs contenciós contra el conveni de la caserna.

Aquesta notícia m'ha deixat fred, indiferent. Fa molts anys ja que hi ha gent d'Iniciativa que, amb les seves polítiques i declaracions, se situen a la dreta del PSC. Recordeu aquell regidor que deia que els okupes eren xenòfobs joves burgesos que no acceptaven que persones amb cognom castellà governessin? Recordeu aquelles declaracions contra la desobediència civil? I els insults, les acusacions de terroristes i anti-demòcrates de destacats militants d'ICV a l'ENtesa? Ningú. Ningú d'Iniciiativa va dir res.

I no poden dir que no ho coneixien. Tot està ben documentat. Jo mateix vaig cansar-me d'enviar missatges al President, a diputats i dirigents d'ICV informant-los-en. Per què? Home; si el PP diu bajanades em pot molestar però no són dels meus. Els d'ICV sí els considerava del meu bàndol, propers. I per tant em preocupava la deriva dretana de molts dels seus militants a Sabadell. Però cap d'aquestes queixes va tenir resposta. Ningú va desautoritzar aquestes persones. Ningú se'ns va acostar per dir "Escolteu; els d'ICV no compartim els insults que us ha proferit aquest destacat militant local des de tal mitjà de comunicació". Ningú va parlar de sancions, ni d'expulsions, ni de persones desubicades. El silenci, que sovint atorga, va ser la resposta.

Què ha canviat ara? La proximitat de les eleccions?

Com us deia, la notícia apareguda recentment als mitjans no m'afecta, em deixa igual. I em sap greu, ja sabeu per què.

"Les bienveillantes", de Jonathan Littel, va guanyar l'últim premi Goncourt, està sent èxit editorial i provocant interessants debats a França i arreu.

D'una manera excel·lentment documentada, Littel ens explica en primera persona les vivències de Max Aue: jurista cult, doctor en dret que entra a les SS testimoni i esdevé testimoni i actor de totes les atrocitats del nacionalsocialisme. El protagonista és quelcú de sensible, culte, pot parlar de Flaubert, dels grecs o de filosofia alemanya. No és un antisemita radical, ni quelcú d'una gran crueltat. Però això no l'eximeix de responsabilitat. Més aviat l'augmenta perquè el fa més conscient dels seus actes. Assasí no és el cruel personatge que no valora la vida humana. Assassí és també el cultivat i amant de la música que, amb els seus gestos o els seus silencis, fa possible que es matin jueus i adversaris polítics.

Tendim a separar l'Estat dels individus. Però l'Estat està compost per molts individus imprescindibles per cometre aquestes atrocitats. El protagonista de la novel·la va ser una peça de l'engranatge nazi. I no se'n penedeix.

Però aquest personatge menyspreable ens dóna alguna lliçó a tenir en compte. A la introducció escriu "Si vous êtes né dans un pays ou à une époque où non seulement personne ne vient tuer votre femme, vos enfants, mais où personne ne vient vous demander de tuer les femmes et les enfants des autres, bénissez Dieu et allez en paix. Mais gardez toujours cette pensée à l’esprit : vous avez peut-être eu plus de chance que moi, mais vous n’êtes pas meilleur. Car si vous avez l’arrogance de penser l’être, là commence le danger".

La màquina de l'Estat la movem entre tots. Per a cometre un crim d'estat, un genocidi o el segrest d'un oponent polític cal que hi hagi enginyers. Però també calen operaris, persones que facin petites accions i gestos i persones que callen. És una lliçó que al nostre país hauríem de tenir especialment en compte.

El caràcter festiu i en certa mesura autocomplaent que, en general, ha adoptat el dia de la dona treballadora pot distreure la nostra atenció de les grans desigualtats que pateixen les dones.

Però encara tenim cert pudor que ens impedeix dir les coses pel seu nom, que ens frena a dir que a les guerres la violència contra les dones és una arma comuna molt utilitzada (i Darfur n’és l’exemple més actual). Que les immigrants il·legals són explotades encara més que els seus companys homes (sinó cal veure quantes dones estrangeres n’hi ha al col·lectiu de prostitutes). Que quan hi ha crisis a les empreses les dones són les primeres a ser acomiadades (perquè “a la llar tenen ja una ocupació”).

Demà marxo a Berlín! He d'acabar de preparar l'edició del llibre sobre dret del franquisme amb col·legues d'allà. Aprofitaré, com no, per veure vells i bons amics i per gaudir de la ciutat més viva i moderna del continent.

Berlín té passat. Passejar pels seus carrers equival a llegir a peu i sobre pedres alguns dels esdeveniments més importants del segle XX; el II Imperi, Weimar i els expressionistes, la RDA, la guerra freda, la caiguda del mur i... com no: el nacional-socialisme, episodi feixuc, dur que, tot i superat, encara es pot veure en edificis ferits de bomba o bala o a les ruines de l'edifici de la GESTAPO. Recentment es va inaugurar el monument a l'Holocaust que tornaré a visitar.

Berlín és també una ciutat viva, dinàmica, provocadora. Encara hi ha barris amb cases okupades on es crea i s'experimenta teatre, música. Evidentment els polítics són d'una altra classe i no se'ls acudiria acusar-los de fer terrorisme o anti-socials.

Espero també pasejar-me, "flanieren", com diuen allà. Berlín és una ciutat perfecta per caminar, per mirar. Tinc ganes de sentir el fred de Brandenburg a la cara, de mirar com passen vianants, ciclistes, tramvies. De seure'ma  un cafè a llegir i mirar el carrer (m'agrada especialment el manolo de Prenzlauer Berg) Tinc ganes també de tornar a sentir al meu voltant l'alemany, bellíssima llengua, de sentir-me un ciutadà d'aquella metròpoloi que tant admiro i estimo. De poder dir per a mi "Hier ist die Hauptstadt (Aquí és la capital).

Ja en parlarem des d'aquí.

Tschüss!

P.D. Alejandro: nuestro viaje queda todavía pendiente, eh?

El Ministeri de l'Interior ha decidit que el membre d'ETA de Juana Chao, greument malalt per la vaga de fam que duu a terme, compleixi l'any de presó que li queda al seu domicili. Davant d'aquesta decisió fins i tot membres del partit socialista han fet algunes declaracions que situen aquesta decisió en el camp de la política i no pas en el del dret.

"Es la decisión menos mala"; "Es una decisión de Estado". M'ha cridat l'atenció aquesta última frase. Una decisió de l'Administració a un Estat de Dret no s'hauria de poder fonamentar mai en la raó d'Estat o la lògica d'Estat sinó en el dret. Però sembla que, malgrat ens pesi, trenta anys després de la mort del dictador, en alguns temes encara se subordina el dret a la política i no al contrari, que seria el normal a un Estat democràtic.

Ja ho vaig dir fa poc: no tenim cultura de drets i llibertats. Tenim a la nostra cultura la noció de que el dret, el dret que ens garanteix la nostra llibertat, pot estar per sota dels imperatius d'Estat. Però no podem ignorar que, d'aquesta manera, estem posant també els nostres drets en risc.