El bloc de l'Alfons

També l’adoració espanyola cap a les autopistes i el menyspreu i abandó del ferrocarril ens ve del nostre passat no tan llunyà.

Els països europeus de la post-guerra sempre havien mantingut un cert equilibri entre la construcció de carreteres i la de vies de ferrocarril. El tràfic sobre ambdòs mitjans sempre havia estat relacionat. A Alemanya, per exemple, el percentatge entre el transport per carretera i per ferrocarril havia estat entorn el 40 i 60 %.

Espanya també en aquest punt fou l’excepció. Si el 1940 el 44% del tràfic es movia per ferrocarril, el 1970 aquest percentatge havia baixat al 15%. Es va potenciar l´autopista en detriment del tren. Es va amagar aixo amb argumetns sobre desenvolupament, creixement... El cert es que les empreses financeres i constructores, tant influents durant la dictadura, determinaren que els governs franquistes privilegiessin la construcció d’autopistes. No es va preveure els problemes que en l’economia i en la mobilitat produiria la manca de vies fèrries i l’excés d’autopistes.

Malauradament aquest privilegi de l’asfalt continua existint a casa nostra. La construcció d’autopistes ha estat la gran promesa de tots els governs de tots els partits i territoris. Això implica la promoció d’un tipus de transport sobre un altre, augment del consum de petroli i de la contaminació atmosfèrica i sonora.

Mentrestant les infrastructures ferroviàries es degraden, no es construeixen noves vies fèrries convencionals, s’inverteix en trens elitistes com l’AVE.

Naturalment un país necesita autopistes per a desenvolupar-se. Però també necessita que creixi el ferrocarril i un equilibri entre ambdòs tipus de transport. No és convenient que hi hagi una densa xarxa de vies ràpides al costat d’unes vies de tren desfassades i abandonades. A Espanya es veu la construccio d´autopistes com quelcom natural quanen realitat no es l´unica opcio per fer cara als problemes de mobilitat

El nostre model de creixement no deixa de ser una conseqüència més del desarrollisme que vam heredar del Franquisme. Tallar amb aquest model implica dosis d’imaginació i cultura de la que moltes vegades els nostres polítics no estan sobrats.

He acabat de llegir un text de John Naylon sobre el desenvolupament urbà de Barcelona sota la dictadura¹. L’article està escrit en 1984 i descriu els desastres de la (no) planificació urbana del Franquisme. Tot, absolutament tot, es va deixar a la lliure iniciativa privada sense que l’administració posés barreres o planifiqués el desenvolupament d’una ciutat que no parava de créixer. El resultat fou una Catalunya amb hidrocefalia, amb una gigantesca Barcelona caòtica, densament poblada i on alternaven els blocs de 16 plantes amb les barraques. Creixia la riquesa però aquesta estava mal distribuïda social i geogràficament amb barris sense serveis minims, ni llum ni aigua corrent, barraquisme...

Segons Naylon aquest desenvolupament fou resultat d’un estat no democràtic, on l´arbitrarietat i la corrupcio era la regla, on el territori estava parcelat en províncies i no pas en regions, on els plans urbanístics que no permetien la discussió, amb manca de control sobre les empreses constructores que se saltaven la legalitat.

Naylon acaba amb una frase que tradueixo aquí:

“36 anys de Govern anti-democràtic han produït danys irreparables a la forma de les ciutats i regions, i les conseqüències duraran vàries generacions”.

La previsió és certa només en part. Naylon no va preveure que també sota la democràcia es continuaria destruint el territori. Les ciutats han millorat, han passat de la nit al dia. Ara es planifica. Ara hi ha una visió de futur racional i, "last but not least", tenim democracia.

Però la costa i la muntanya pateixen l’especulació més ferotge. En 30 anys de democràcia s’ha destruït la costa i el Pirineu, s’han fet centenars de kilòmetres d’autopista i molt pocs de ferrocarril convencional, les empreses constructores continuen tenint un gran poder, més elevat que el de municipis petits (i no tan petits) que es dobleguen als seus desitjos i que permeten l’especulació i l’urbanització de paratges patrimoni de tots els catalans.

Aquesta destrucció es dóna ara sota condicions democràtiques. Això és indubtable: podem protestar en contra, plantejar alternatives, manifestar-nos per un altre model territorial... Però la destrucció d’espais naturals és, a l’igual que ho era sota la dictadura, un mal irreparable.