El bloc de l'Alfons

En pocs dies dos dirigents locals del partit socialista han acusat l'Entesa de "Oh, escàndol!" donar veu a grups extrapalamentaris i de tenir suports en entitats de la ciutat.

Que donar veu a les institucions a moviments ciutadans que no hi són representats no és, que jo sàpiga, res greu. Crec que és mostra d'una vountat d'entendre la política més enllà de l'encorsetament dels partits polítics.

Que un representant d'un partit censuri aquest fet prova que, al nostre país, els partits polítics sovint es consideren els únics ens legtimats per a transmetre idees i projectes polítics. Vindrien a defensar la idea segons la qual fora dels partits, a l'anomenat "món extraparlamentari" no hi ha política, no hi ha deocràcia.

Aquesta actitud però mostra a més una enorme ceguesa política. Moviments que ahir eren només al carrer avui són al parlament. Els casos de Ciutadans i d'UPyD, amb els quals no comparteixo gairebé cap punt de vista, en són uns bons exemples. Creure que el panorama polític actual és immutable és una ficció. L'efemèride de maig del 68 hauria de fer-nos reflexionar sobre la mutabilitat d eles estructures polítiques. També als polítics que menyspreen aquesta data.

Sortosament els partits polítics no tenen el monopoli de l'expressió política democràtica i tampoc tenen el dret de determinar quins grups socials tenen dret al'ús de la paraula. Els partits van rebre en el moment de redactar-se la constitució una enorme confiança i un enorme suport llavors necessaris per a la consolidació de la democràcia. Malauradament els grans partits s'han convertit en grans estructures que, en ocasions com la que motiven aquest escrit, es creuen el subjecte únic de l'acció política oblidant que és la ciutadania la que detempta el dret a crear, a projectar la política.

Però la conseqüència més greu d'aquesta cega concepció de la política no són les insignificants declaracions de dos polítics locals. El més greu és l'augment de l'apatia i de l'abstenció. Considerar extra-demòcrates els que no són dins del "party stablishment system" no crec que servexi gaire per a lluitar contra aquest fenomen.

Hoy he conocido a José María Villegas, un español que estuvo cuatro años prisionero en Mauthausen, que sobrevivió y vive actualmente en Uruguay.

Al estrecharle la mano no he podido evitar un sentimiento de profundo respeto y admiración por una persona que vivir el nazismo en persona, que sufrió lo indecible y que debió ver morir a decenas, a cientos de compañeros.

Hoy vivimos muy alejados de esa realidad, de esa historia. En nuestro país se ha anestesiado el recuerdo del sufrimiento de la deportación y de la dictadura. Me pregunto si esa distancia, ese adormecimiento general influyen en la falta de sensibilidad hacia el sufrimiento que muchas veces demostramos en nuestra sociedad. Hablamos de pateras, de prisiones y de otros espacios oscuros de nuestra democracia sin pensar en el dolor que llevan aparejados. Manejamos cifras, datos sin sentir ninguna empatía hacia los que sufren.

Quizás solamente eso ya justifica la recuperación de la memoria de la deportación que llevamos a cabo entre la Universidad, el Programa del Memorial y el Amical de Mauthausen. Revisitar ese sufrimiento puede ayudarnos a ser una sociedad de individuos más solidarios, más humanos y más más conscientes de los males que nuestro sistema genera.