El retorn del dret vindicatiu
S'està donant un perillós revival del dret penal vindicatiu de l'antic règim. I no em refereixo als estudis dels historiadors del dret sinó a les actuacions dels agents jurídics del nostre Estat democràtic i de dret.
Iñaki de Juana Chaos, terrorista condemnat amb qui no simpatitzo en absolut però que ha complit amb escreix la seva condemna, ha de sortir de la presó en breu. En un estat de dret normalitzat això no seria pas una notícia: aquest membre d'ETA va respondre per la seva (gran) responsabilitat penal i l'Estat va assumir la seva responsabilitat civil. El dret va funcionar i s'ha procurat per la reinserció d'aquest subjecte, reinserció, no ho oblidem, prevista a la Constitució com finalitat del sistema penitenciari.
Però aquest no deu ser un estat de dret normal perquè, no satisfets amb el compliment de la condemna, s'intenta castigar de Juana Chaos més enllà del que preveu la llei. El càstig s'extén als seus familiars directes. Exactament com a les èpoques més allunyades de l'edat mitjana on pagava la família els fets comesos per una persona. S'argumenta que se'l vol allunyar de víctimes del terrorisme. Aquesta, però, ni és la manera més eficaç ni la més d'acord amb l'estat de dret. Tornem però al raonament segons el qual només els bons ciutadans tenim drets humans però no pas els dolents.
Estem davant d'un cas de dret vindicatiu on no es castiguen fets previstos en el codi penal sinó que s'intenta que el dret penal serveixi per satisfer els sentiments venjatius que poden ser legítims en víctimes i familiars de vícitimes però que no haurien d'afectar l'acció punitiva d'un estat democràtic ni, per descomptat, vulnerar drets fonamentals.
Els demòcrates ens espaventàvem quan a Palestina destruïen les cases de familiars de terroristes suïcides i ara resulta que la mateixa lògica l'apliquem a casa nostra.
El més preocupant i el menys visible és que aquest tipus de mesura, anticonstitucional i antijurídica, ens pot portar a extrems perillosos. Comencem embargant un pis a un delinqüent. No sabem però on podem acabar.
Iñaki de Juana Chaos, terrorista condemnat amb qui no simpatitzo en absolut però que ha complit amb escreix la seva condemna, ha de sortir de la presó en breu. En un estat de dret normalitzat això no seria pas una notícia: aquest membre d'ETA va respondre per la seva (gran) responsabilitat penal i l'Estat va assumir la seva responsabilitat civil. El dret va funcionar i s'ha procurat per la reinserció d'aquest subjecte, reinserció, no ho oblidem, prevista a la Constitució com finalitat del sistema penitenciari.
Però aquest no deu ser un estat de dret normal perquè, no satisfets amb el compliment de la condemna, s'intenta castigar de Juana Chaos més enllà del que preveu la llei. El càstig s'extén als seus familiars directes. Exactament com a les èpoques més allunyades de l'edat mitjana on pagava la família els fets comesos per una persona. S'argumenta que se'l vol allunyar de víctimes del terrorisme. Aquesta, però, ni és la manera més eficaç ni la més d'acord amb l'estat de dret. Tornem però al raonament segons el qual només els bons ciutadans tenim drets humans però no pas els dolents.
Estem davant d'un cas de dret vindicatiu on no es castiguen fets previstos en el codi penal sinó que s'intenta que el dret penal serveixi per satisfer els sentiments venjatius que poden ser legítims en víctimes i familiars de vícitimes però que no haurien d'afectar l'acció punitiva d'un estat democràtic ni, per descomptat, vulnerar drets fonamentals.
Els demòcrates ens espaventàvem quan a Palestina destruïen les cases de familiars de terroristes suïcides i ara resulta que la mateixa lògica l'apliquem a casa nostra.
El més preocupant i el menys visible és que aquest tipus de mesura, anticonstitucional i antijurídica, ens pot portar a extrems perillosos. Comencem embargant un pis a un delinqüent. No sabem però on podem acabar.
