Política i gestio del territori
He acabat de llegir un text de John Naylon sobre el desenvolupament urbà de Barcelona sota la dictadura1. L’article està escrit en 1984 i descriu els desastres de la (no) planificació urbana del Franquisme. Tot, absolutament tot, es va deixar a la lliure iniciativa privada sense que l’administració posés barreres o planifiqués el desenvolupament d’una ciutat que no parava de créixer. El resultat fou una Catalunya amb hidrocefalia, amb una gigantesca Barcelona caòtica, densament poblada i on alternaven els blocs de 16 plantes amb les barraques. Creixia la riquesa però aquesta estava mal distribuïda social i geogràficament amb barris sense serveis minims, ni llum ni aigua corrent, barraquisme...
Segons Naylon aquest desenvolupament fou resultat d’un estat no democràtic, on l´arbitrarietat i la corrupcio era la regla, on el territori estava parcelat en províncies i no pas en regions, on els plans urbanístics que no permetien la discussió, amb manca de control sobre les empreses constructores que se saltaven la legalitat.
Naylon acaba amb una frase que tradueixo aquí:
“36 anys de Govern anti-democràtic han produït danys irreparables a la forma de les ciutats i regions, i les conseqüències duraran vàries generacions”.
La previsió és certa només en part. Naylon no va preveure que també sota la democràcia es continuaria destruint el territori. Les ciutats han millorat, han passat de la nit al dia. Ara es planifica. Ara hi ha una visió de futur racional i, "last but not least", tenim democracia.
Però la costa i la muntanya pateixen l’especulació més ferotge. En 30 anys de democràcia s’ha destruït la costa i el Pirineu, s’han fet centenars de kilòmetres d’autopista i molt pocs de ferrocarril convencional, les empreses constructores continuen tenint un gran poder, més elevat que el de municipis petits (i no tan petits) que es dobleguen als seus desitjos i que permeten l’especulació i l’urbanització de paratges patrimoni de tots els catalans.
Aquesta destrucció es dóna ara sota condicions democràtiques. Això és indubtable: podem protestar en contra, plantejar alternatives, manifestar-nos per un altre model territorial... Però la destrucció d’espais naturals és, a l’igual que ho era sota la dictadura, un mal irreparable.
1John Naylon, “Politisches Handeln und Stadtentwicklung in Franco-Spanien: Das Beispiel Barcelona”, in: Soziale Wandel und Herrschaft im Spanien Francos (1984)
